Temet nosce, nosce te ipsum

miércoles, 13 de mayo de 2015

Embolcall de carn il·lusori (Enyor de la pàtria)

Fou raptat un nadó
que era de terra noble.
I quedà en abandó
de tota pàtria i poble.

Nasqué amb gentilesa,
sa sang era vermella.
Com era així sa vila,
com era així sa terra.

Perdé a sa mare,
son pare i sa família.
En desgràcia caigué
sense pau creixeria.

Foren primaveres
i l’home no sentia.
Feien melodies
que el seu cor defugia.

Contrariada nació,
estim fals proferia.
Augmentava el dolor,
la presó l’oprimia.

Cremava intensament,
el foc el consumia.
El seu cos no era d’ell
sens llavor s’erigia.

Morí i el recollí
la vella Mort, n’era clar.
Un rostre que envellí,
capa negra i dalla en mà.

Per fi trobà calma,
demanà el cor racional.
Sa pàtria no era altra
que llibertat no mortal.

sábado, 9 de mayo de 2015

Quaranta-quatre cafès i un croissant

Les deu del matí. Dilluns. Abocat sobre la meva tassa de cafè. Perdut entre els meus pensaments. Donant-li voltes sense sentit a l’anell que reposa sobre el dit anular de la meva mà esquerra. Me’l miro i m’adono que ha perdut aquella brillantor que el caracteritzava set anys abans. Aixeco la mirada tot apartant la tassa, aquesta darrera queda molt a prop de La Vanguardia. El titular parla de la corrupció política, una notícia, últimament, massa habitual. Mantinc la vista perduda a l’horitzó, a través d’una de les finestres de la cafeteria. La cafeteria es diu El Pou, m’escau molt més al dit que l’anell que hi duc.
L’establiment està ubicat a la cantonada del bloc de pisos en el que visc tot sol des de fa dos anys. Tants anys com temps en el que no ha brollat cap nova paraula dels meus dits. Començo a sentir que no estic preparat per seguir duent una vida d’escriptor. Torno la mirada a la profunda negror del cafè. Prenc un glop.

És de nit, i com de costum, m’he passat tot el dia estès damunt del sofà. Pràcticament acabada, una pizza de pepperoni dins la seva caixa de cartró roman tirada per terra. Comença a manifestar greus símptomes de caducitat. Algunes cantonades estan florides. He perdut el compte de quants dies fa que la vaig demanar. Demà me’n demanaré una altra, tot i que la meva editora, vist el meu èxit, ha deixat d’insuflar diners a la meva compta bancària. Estic més sec que la veïna del davant. És anorèxica. O model. O ambdues coses. De fet, no m’importa, crec que sol anar força lligat.
A la televisió emeten La tomba de les lluernes d’Isao Takahana, una de les millors pel·lícules anti-bèl·liques de la història del cinema i per suposat de l’animació. Mesos enrere no hauria pogut suportar veure un film amb aquestes característiques, però tal i com estic ara, cap fet ni idea em produeixen ni el més miserable sentiment o reacció. Em trobo en una fase superior a la negació, com si el sol fet de sobreviure el dia a dia ja fos tot un èxit. El meu cos viu prescindint de la meva ànima.

Em llevo. El sol, que s’escola d’entre els petits forats de la persiana de la meva habitació, m’ha desvetllat. S’ha projectat sobre la membrana dels meus ulls. No he pogut aguantar aquesta pressió immiscint-se dins de les meves pupil·les que intentaven dormir. M’aixeco del llit, no recordo com hi he arribat. El cap em bull, com si la cremor d’una indigestió hagués emigrat fins al meu cervell. De fet, l’estómac també em crema. Encenc el llum de l’habitació. A través de la porta veig la taula del menjador. Sobre aquesta cinc ampolles de whisky, algunes dretes, altres tombades. Ara començo a lligar les pistes i els engranatges del meu mal estar matinal. Abans d’apartar la mirada, observo que al costat de les ampolles buides hi ha l’ordinador portàtil obert. No ho tinc clar, però em sembla veure que està encès i amb una pàgina a mig escriure. M’acosto donant tombs. Sobre un document que ahir nit deuria estar en blanc, ara hi diu: COVARD! M’emprenyo. Llenço l’ordinador per terra. Trec enfora l’atac de ràbia. Segons després reacciono. M’acoto, comprovo que segueixi funcionant. Per sort no ha passat res greu. M’aferro aquest com si no tingués res més important dins la meva miserable vida. El deixo damunt la taula. Esborro la paraula amb majúscules que vaig escriure dirigida a la meva persona. Tanco el document i a continuació l’ordinador. Vaig cap al lavabo.
Em busco i em trobo, reflectit a l’espill. Una barba espessa no em deixa veure els meus propis llavis. Colpejo el mirall i aquest es trenca. M’acabo de fer un tall força profund a la mà esquerra. Sóc dretà, però no se perquè he picat amb l’esquerra. Veig com l’anell, que encara viu decorant el meu dit anular d’aquesta mà, comença ennuegar-se de sang. Aixeco el cap, em torno a retrobar amb el meu reflex. El poc que queda d’aquest. Començo a plorar. Quan per fi m’aturo, m’extrec els pedaços que s’han quedat clavats i em rento la mà. Decideixo anar a l’hospital a que m’hi fiquin punts. Segurament tocarà suturar.
Copso com al cap i a la fi, m’aferro com un “covard” a la meva existència. Ahir a nit tenia molta raó. En el fons em conec com ningú.

Després de sortir de l’hospital, amb la mà embenada i amb quatre punts nous per decorar la meva mà esquerra, m’adreço a la cafeteria que fa cantonada sota del meu apartament. Entro a El Pou, tot sigui per no perdre el costum. Em demano un cafè sol. També, per no perdre el costum. El cambrer arriba amb el meu cafè fumejant. Me’l serveix i se’m queda mirant fixament la mà amb la bena. Aixeco la vista. M’empipa aquesta indiscreció per part seva. Revelo que no és un cambrer, que és una cambrera. Aquests dos anys creient que era un noi i res més lluny de la veritat. Em mira.
- Vostè no era un home casat? –em demana.
- Com? –contesto.
- Sí. Vull dir, fins ahir matí duia una aliança a la mà esquerra.
Ja no hi és! On dimonis he deixat el meu anell?! És més, quan m’han cosit els punts, que jo recordi no m’he tret pas l’anell. Empenyo la cadira. Aquesta cau a terra amb violència. Surto de la cafeteria, com ànima que persegueix el diable. Em sembla sentir com la cambrera crida alguna cosa. Vaig corrents a l’hospital.
Quan per fi arribo, pregunto per la infermera que m’ha fet les cures. No puc viure sense aquell anell, és la darrera possessió que tinc de la meva difunta esposa. No pot desaparèixer així.
No trobo la infermera. De fet a l’hospital em diuen que no existeix tal infermera. I encara menys trobo l’anell. M’esvero. La sola idea de perdre aquest anell em desballesta. Tombo les taules per terra, les cadires. El llit d’un malalt que han de dur a planta cau també a terra. El malalt em crida amb rancúnia, ho entenc. Han avisat als guàrdies i a la policia. Arriben i em redueixen. M’esposen. Se m’enduen cap al cotxe per anar a comissaria.

Estic assegut al despatx d’un policia. M’està prenent nota dels successos. Les esposes em fan mal, però no me les treuen. No els culpo. La ferida crec que s’ha tornat a obrir. Novament em cou i comença a tacar l’embenat.
M’asseguren que la infermera de la que els hi parlo no existeix, o no consta dins els serveis de l’hospital. De fet, em diuen que la cura d’aquest tall a la mà esquerra no me l’han curat a l’hospital. No tenen la meva fitxa. Passo la nit al calabós.

Em desperto, he dormit ben poc, masses preguntes. L’esquena em fa un mal terrible. El banc de pedra de la cel·la m’ha destrossat. Marxo de la comissaria amb una multa altament quantitativa sota el braç.
Arribo al bloc de pisos. Introdueixo la clau a la ranura que obre la porta del meu apartament. Entro. Fart d’horribles sorpreses veig algú assegut davant del meu ordinador portàtil. Es gira i em mira. Se’m glaça la sang. Sóc jo. Em paralitzo. Em cauen les claus a terra. S’aixeca de la cadira i em somriu amb un somriure sinistre. S’acosta. No em puc moure de terror. La mà em crema. M’escumeja. Em fa un dolor terrible. A passa que dóna aquest ésser amb la meva aparença, la mà augmenta la compunció. Noto com, un a un els punts de sutura es van obrint. La sang comença a sortir a raig. Em tinc a mi mateix, aquest fals i tètric mi mateix, a tocar. S’atura a mig pam de la meva cara. Somriu amb totes les dents. Moltes d’aquestes negres i podrides. La boca li fa una olor putrefacte. Apropa la cara a cau de la meva orella.
- Treu-te la bena. –em diu, tot clavant-me com agulles la seva halitosi.
Li faig cas. Me la deslligo. Em trobo amb la ferida. Surt molta sang i sembla com si la carn tingués gangrena. Tibo del fil dels punts. S’han descosit tots quatre. M’estrenyo la mà de dolor. De la ferida surt una eina daurada. Cau a terra. L’anell de la meva difunta esposa. Miro de fit a fit al meu alter ego. Em torna a somriure. I abans de desaparèixer volatilitzat li sento a dir: “Ja saps el què has de fer.”
M’acosto al meu ordinador. Obro el document i escric tot el que em passa pel cap. Ho imprimeixo. Ho introdueixo dins d’un sobre. També hi afegeixo l’anell. Tanco el sobre. Baixo a la cafeteria. Passo el sobre per sota la porta. M’amago darrere uns matolls. La cambrera recull el sobre del terra. L’obre. Agafa l’anell. Se l’emprova al dit anular de la mà esquerra. Llegeix el text. Somriu. Surt de la cafeteria i em busca amb la mirada. Pentina tot el carrer. Jo ja no hi sóc.

***

La cambrera tornà a obrir la carta amb l’esperança de veure’l algun nou dia:
No se si ens tornarem a veure mai més, però m’ha alegrat descobrir que en el fons no estava tan sol. Que en el meu microcosmos obscur hi podia tornar la llum. Per fi he obert els ulls i el meu propi terror de mi mateix, la por i el temor del meu propi ésser, m’ha revelat que tard o d’hora el dolor desapareix i que el que ens queda és l’amor i el record. Que t’adonessis de la meva aliança denota que algun interès deuries tenir sobre la meva persona. Això em reconforta. Sent una persona tan observadora m’ajuda a imaginar-me que series una gran escriptora. Em podria arribar a veure a mi mateix fins fa dos anys, abans de que la meva dona morís en un accident de cotxe, i jo m’enfonsés.
M’hauria agradat poder compartir totes les històries que em vaig imaginar al llarg d’aquests dos anys mirant per la finestra de la cafeteria. M’hauria d’haver imposat abans i dir-te al què creia que es dedicava aquell noi que passava sempre amb bicicleta a dos quarts de sis de la tarda, com un rellotge suïs. O la jove que escoltava música amb auriculars, tot fingint que s’escoltava la seva amiga. I aquesta segona explicant-li els seus amors i desamors. O el nudista del tercer pis del bloc de pisos del davant. Segueixo sense entendre com n’era capaç de veure’l fer exercici, tot despullat, només de pensar-hi em poso malalt.
En gratitud al haver-me rescatat de “El Pou”, vull que em guardis l’anell de la meva dona. Ara necessito marxar. Quan hagis llegit aquestes darreres línies probablement ja sigui molt lluny, però és que necessito veure món, tornar a escriure i per damunt de tot, viure la vida profundament, no passar superficialment per damunt com estava fent fins ara. Gràcies per fer-me adonar del què la meva dona tampoc hagués trigat a fer-me entendre.

Amb tot l’amor que pot donar un escriptor mediocre,


El qui prengué quaranta-quatre cafès i un croissant el darrer mes

viernes, 17 de octubre de 2014

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Quart)

Mentre la Diana era al assaig, la Clara va anar-se a dutxar i al sortir de la banyera, fresca com una rosa, decidí reprendre una de les peces que tenia a mig fer. Ara estava endinsada en un repte, pintava una versió moderna de L’origen del món de Courbet. Evidentment, que per ella, l’artista realista per antonomàsia era insuperable, però pintar a la seva parella des d’aquell angle era tot un desafiament digne de ser emprès. Volia demostrar-li al món l’encant i l’embruix extrem de cada peça, de cada part, de cada centímetre del cos de Diana. Havia començat a fugir de dibuixar i pintar-la, sols de cos sencer. Volia començar a immortalitzar cada recta, cada línia i cada corba. Cada composició còncava i cada convexa. El to, aquella pell nívia. El to rosat dels seus mugrons. El vermell de les seves galtes. La forma dels seus llavis. Els seus ulls que canviaven de color segons la llum que els hi arribés. Des d’aquells marrons a plena foscor, tot passant pel to melós al tocar-hi la llum indirecta, i dels verds amazònics al sortir al carrer. Els seus peus i les seves mans petites i fràgils. Fins i tot la cicatriu del turmell dret. Símbol i record del principi que començaren a sortir juntes. Quan per un descuit, la Diana es trencà els ossos fent una luxació amb el peu. Estava enamorada de cada tram del seu cos, perquè cada fragment d’ella conformava tot aquell tot tan bell.

lunes, 13 de octubre de 2014

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Tercer)

La Diana es guanyava la vida com a fiscal, però en el seu temps lliure cantava en una banda de posthardcore. Per la Clara era com una heroïna de còmic, la seva particular Wonder Woman, durant el dia combatia el crim als judicis i per les nits de concert seguia la seva lluita amb força i energia vers el malestar de la societat actual.
Les lletres de les cançons parlaven d’una societat adormida, d’una societat que estava trepitjada, on els peixos grans sempre es menjaven als petits. Una societat que sagnava contínuament, destrossada. Una societat que disgregava i que s’aprofitava fins que no quedaven més que ossos i sorra. Una societat on les persones no lluitaven en contra dels abusos de la corrupció i de la violència, més aviat semblava que ho aplaudissin. On l’únic que s’acabava fent és queixar-se des de la posició acomodada i privada que els hi conferia la seva casa, davant del televisor tot mirant el telenotícies. Com si el sentit de la vida fos assumir que se’ls hi ha d’escopir a la cara contínuament.
Fent un repàs per aquest ideari que desprenen les lletres de les cançons dels grup de la Diana, la Clara recordava com la va conèixer, i com s’enamorà profundament d’ella només veure-la. No va ser fins que el seu bon amic Joan li recomanà que s’escoltés el seu grup de música. No va ser fins que l’incità anar-los a veure en un petit local underground de la ciutat, on servien cerveses d’importació i les parets no mostraven el seu color des de feia molts anys. Ja no pel descuit de netejar-les, ni el desgast de tota la gent que pogués passar per allà, sinó perquè estaven completament recobertes dels cartells que havien anunciat tots els concerts, grups i músics que per allà havien fet música i grans dosis de bon soroll. Encara recorda aquelles paraules del seu amic: “Clara vine amb mi. A tu et va a fondo el rotllo underground. Has de venir amb mi i escoltar els Breakdown Solaris, el grup és una passada, però el que més mola és la cantant, que té una veu que flipes”. La insistència del seu amic i la curiositat la van arrossegar al concert. I en ser-hi allà, el Joan i la Clara buscaren un lloc a primera fila, a escassos centímetres de la tarima on tocaven els músics. La Diana va sortir a escena i la Clara va deixar de respirar. Flipar es quedava curt. En un instant se li encongí l’estómac i el cor començà a bategar-li amb tanta força que per un moment va témer perdre el control. S’havia enamorat irremissiblement i per sempre. Mai abans ho havia sentit amb tanta força, mai abans havia tingut aquella certesa.
La Diana en veure com la Clara l’observava sense pestanyejar ni un segon se li acostà per cantar-li sols per ella la tornada del tema més impactant de la banda: They Fuck Us (But We Like It). Va ser un concert espectacular, ple de guitarres afilades, ritmes trepidants i una veu captivadora, enèrgica i en alguns passatges d’screaming, plena de ràbia. En acabar el concert, el bateria llençà les baquetes al públic, el guitarrista i la baixista les seves pues, i la Diana, es tragué els sostenidors vermells que havia dut com a talismà a totes les seves actuacions, des de que van tenir el primer bolo fins llavors, ja que se’ls donà a la Clara.  A cap de les dues mai se’ls i oblidà aquell moment sensual i provocador, i alhora tan carregat de sinceritat, passió i amor.

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Segon)

Per fi la Diana sortí del lavabo, i anà a despertar la bonica artista que es feia la mandrosa embolicant-se més, si cabia, dins els llençols. La besà als llavis. Fou un bes llarg, guarnit d’una dolçor pròpia de la mel més dolça. La Clara somrigué i li retornà el petó. Tot i així no va perdre el costum de renegar i dir-li el seu típic “amor, al matí no em facis petons que tinc mal alè”. Dafne, per empipar-la més hi tornà i aquest cop encara ho va fer amb més intensitat. La Clara va treure els braços d’entre els llençols i s’abraçà ben fort a la dona que més estimava en aquest planeta. A la persona amb la que no caminava pel mateix camí, no era la seva companya de viatge, perquè havia entès que Diana era el seu veritable camí. L’abraçà amb tanta força que aquesta darrera va perdre  l’equilibri i caigué a plom damunt d’ella.

Quan la Clara també s’hagué rentat la cara i estava preparada per anar a esmorzar, baixaren les escales. El petit apartament tenia dues plantes, i aquestes estaven separades per uns esglaons sense barana. Peces de fusta flotants. Únicament es subjectaven pel cantó que donava a la paret de pedra. Era un apartament molt petit, però molt acollidor a la seva manera. Propi d’una parella jove del segle XXI. La decoració semblava extreta d’un catàleg d’Ikea. I les parets blanques, a joc amb el terra, tenien alguns pòsters de pel·lícules tant carismàtiques com Breakfast at Tiffany’s, Pulp Fiction o Imagine Me & You. Estava clar que els hi agradava el bon cinema. Que sabien emocionar-se i plorar amb un clàssic entre clàssics, que sabien gaudir d’un bon film del rei de la Sèrie B moderna, i que admiraven les noves propostes per la gran pantalla que defenien la seva manera d’estimar, tan vàlida com qualsevol altra. Per altra banda, a part de pòsters hi havia teles, del cos nu de Diana per tot arreu. Des de pintures acabades i penjades, com teles a mig fer reclinades sobre tots els racons de l’habitacle. Estava clar que la Clara era una gran artista i la Diana no tan sols una preciosa model, sinó una musa de muses.

Havent esmorzat, la Diana li digué a la Clara que havia de marxar unes tres hores, perquè tenia assaig amb el seu grup de música. Estaven acabant de composar alguns temes pel nou àlbum que volien treure en acabar d’any.

miércoles, 17 de septiembre de 2014

Courbet i el sentit oníric del nu (Capítol Primer)

Com bé marcava el despertador, amb una numeració digital il·luminada per tons verdosos, eren les dotze del migdia d’un diumenge que iniciava un càlid estiu. La llum entrava a través dels petits forats que queden exposats al sol quan una persiana no tanca del tot. Aquesta llum s’estavellava i es projectava contra la paret del davant de les finestres. El que a les fosques es podia percebre atonal, el raig de llum ho convertia en minúscules motes de pols surant a l’aire i dansant com si tinguessin vida pròpia. Sota aquesta paret, i sobre un llit esponjós hi dormia una parella. Entrellaçades amb els llençols enganxats als seus cossos. Estaven cobertes, però els llençols semblaven una segona pell. Es dibuixaven els seus despulls.

Una de les dues per fi es despertà. Ho feu primer la jove Diana, de cabells rebels i tenyits de blau marí. A joc amb les seves ungles pintades, tant les mans com dels peus. S’incorporà, asseguda a la cantonada del llit, deixant caure els seus peus damunt l’enrajolat de blanc immaculat, perfectament cuidat i polit com si fos el primer dia. Els seus pits exempts de ser presos pels sostenidors d’encaix de la nit anterior, romanien ferms i distants a les lleis de la gravetat. Tota ella, tota criatura, exhibia el seu cos encara poc madur. Desafiant l’envelliment.
Alçà el cap i es passà les puntes dels dits pels ulls tancats. Es tragué les poques lleganyes que se li havien fet dormint. Tot i així, ara ja més preparada per aquell dia d’estiu, s’aixecà del llit i es dirigí cap al lavabo que hi havia annex al dormitori. Per no ser menys, les natges també lluïen un aspecte del tot deliciós. La seva parella, la Clara, encara estava un xic endormiscada, però va poder percebre a temps com la Diana obria el llum del lavabo i la seva dolça silueta s’esbossava i entrava allà dins tot tancant la porta darrera seu.

La Clara era una alumne d’últim curs de Belles Arts i gràcies aquesta percepció de la bellesa pura que durant tants anys havia anat desenvolupant, sabia perfectament que el món era ple de construccions falses, d’estereotips i d’idearis erronis sobre tot allò que avui dia es creia i es deixava de creure bell. Per ella, la bellesa real era aquella que naixia al Renaixement i culminava a l’època Realista. Per aquesta raó, creia fermament que la seva companya era fruit d’una creació clàssica esculpida per les mans dels Déus. Per això mateix, no podria estar més enamorada de la que era el seu amor.

domingo, 27 de abril de 2014

Reclòs

Desperto perquè una terrible cremor assalta el meu estómac. De sobte, un mal de cap terriblement malparit creu que és adient per acompanyar el ball. El meu crani apunt d’explotar no podia ser menys, havia de demostrar que és més interessant que la meva panxa. Quina manera més desagradable de donar-se a conèixer. Ja podria haver aparegut per donar pel cul en un altre moment. Intento posar-me dret, però la cama esquerra em fa figa i caic de nou sobre aquest terra fred. A saber quantes hores porto aquí dins. Un altre fiblada als budells. L’ambient fa olor a molsa pútrida. És un ambient carregat. El llum fluorescent em mostra que no és molsa la negror que hi ha aferrada a les parets i a les cantonades. Ensumo un altre cop i esbrino que la olor desprèn un toc ferrós. Descobrir que estic reclòs en una habitació on fa olor a sang no m’altera els nervis, senzillament ho assimilo. Intento recordar com collons he arribat fins aquesta fotuda situació. El meu cap no em permet pensar en absolutament res, cada cop que ho intento un dolor molt intens es manifesta.
De sobte una s’obre escletxa sota la porta. Entra lliscant un plat amb el que sembla puré de patates. La petita entrada que m’ha permès no morir de fam es torna a tancar. De nou, sol. M’atabalen moltes preguntes. Des de per què sóc aquí, tot passant per qui ha estat el cabronàs que m’ha dut aquesta situació, fins com hi he arribat. Devoro el puré. És fastigós, no crec que realment sigui puré, però prefereixo seguir ignorant la resposta. El meu ventre es calma, ara només em queda resoldre com aturar el brunzit cerebral.

Passen les hores. Mantinc la meva ment apartada, em mantinc abnegat a fer-li cas. Aconsegueixo posar-me en peu, la cama ja no em falla. Pensava que era més greu, però després de veure que un formigueig me l’activava, arribo a la conclusió de que portava moltes hores dormint sobre aquesta. L’havia aixafat amb tot el pes del meu cos, empresonant-la contra el terra. Només em demanava una mica de descans i aire per refer-se. Aprofito i començo a investigar les parets, la porta, qualsevol racó que em pugui alliberar d’aquesta habitació que cada cop se’m fa més petita, com si minvés. Fa fred i els dits comencen a fer-m’ho passar malament. Les mans se m’assequen i es comencen a pelar, però segueixo, m’imposo al nerviosisme i als primers talls que em produeix la fredor als nusos dels dits. Per fi trobo alguna cosa. Un totxo es mou. El trec i el deixo a terra. Per a la meva sorpresa un botó vermell. Em dóna mala espina però el prem-ho. Pitjor no pot ser. M’equivocava. De sobte, molts més totxos comencen a moure’s damunt del que ja havia extret, i com el primer, els deixo a terra. Ara sí que quedo bocabadat. Un televisor. Sense tocar-lo s’encén i apareix una figura amb un passamuntanyes. La imatge és un xic borrosa, però és suficient com per parar-hi atenció. No m’agrada gens el curs que està prenent la meva situació.
-Hola concursant! Com estem?
Du el rostre cobert amb un passamuntanyes. Però el somriure li queda al descobert. Un somriure burlesc. Només penso en que aquest paio és un fill de la gran puta.
-No em puc queixar, tot i que he tingut moments millors.
Responc seguint-li el joc. Tot i així, ho faig sense saber si parlo amb una gravació o si em veuen i m’escolten.
-Caram, per fi algú amb sentit de l’humor.
Em queda clar que realment puc mantenir una conversa i que segurament estic vigilat. El malparit em torna a mostrar les seves dents blanques i perfectament col·locades. M’assalta la divertida idea de fotre-li el canó del meu revòlver Webley Mk6 tocant-li aquestes putes dents perfectes. Em fot no tenir el revòlver a sobre, al menys per demostrar-li que no sóc un qualsevol i que penso lluitar fins el final.
-Va, anem al gra que no tinc tot el dia.
-Així m’agrada. A part de sentit de l’humor, un home com cal, amb els ous ben posats. Ja era hora d’una mica d’acció. Com pots veure aquesta habitació en la que et trobes no és una habitació qualsevol. Has estat suspicaç i has descobert que hi havia gat amagat. Les meves felicitacions, la gent sol trigar més de mig dia, després que es desperta, a descobrir que alguna cosa no quadra. Tu ho has fet en tan sols sis hores. De puta mare, tens iniciativa...
-Escolta nano, deixa d’ensabonar-me i explica’m que cony passa. I perquè tinc el cap apunt d’explotar.
-Relaxa’t. Ara t’ho anava a explicar.
Ja no somriu, de fet comença ha estar una mica emprenyat. He aconseguit tocar-li els nassos. Fer-me el dur ha funcionat. Comença a veure que amb mi no serà tan fàcil jugar. Li he creat una inseguretat. Torna a somriure, però ara, només per dissimular.
-Perdó, no sabia que anaves a il·luminar-me amb el teu immens saber. Prossegueix, si us plau.
Em mostro condescendent. Segueixo marcant el terreny.
-Veuràs, ets un dels escollits per a un concurs de supervivència. En total sou set persones. La darrera no ha despertat encara, hem d’esperar a que ho faci i descobreixi tot el què t’estic dient a tu ara mateix. Bé, comencem: en què consisteix aquest concurs, et preguntaràs. La resposta és molt senzilla. Arribarà un moment en que les portes s’obriran. Però abans de sortir d’on sou, cauran dos totxos més, fent aparèixer un forat que amaga una pistola carregada amb una única bala. Arribat aquest moment haureu de decidir si prosseguir el camí i arriscar-vos a seguir amb vida pel moment, armats únicament amb una sola bala, o emprar aquesta bala pel suïcidi. Ara entendràs la sang esquitxada per les parets. De fet, la majoria de gent tria el suïcidi. Per què? Perquè el problema de sortir de l’habitació és vagar per un laberint, sense saber en quin moment pots ser atacat per aquells que, com tu, han decidit seguir amb vida. L’agonia que se succeeix abans d’una mort pròxima és pitjor que la idea de treure’s la vida d’entrada.
-I el mal de cap que hi pinta en tot això?
-Tranquil, no siguis tan impacient. El mal de cap és degut als efectes secundaris d’una toxina molt potent que us vaig obligar a ingerir quan us vaig raptar. Em permet, per un cantó controlar que no penseu en excés, ni pugueu arribar a recordar tot el transcurs des del segrest fins que us heu despertat, i per altra banda, em dóna més diversió.
El molt cabró torna a somriure com al principi. Fill de puta. Un calfred per l’espinada em diu que aquesta darrera afirmació no és bona, gens ni mica.
-Què vol dir això de que “et dóna més diversió”?
-Com t’he dit, has ingerit una toxina molt potent, correcte?
-Correcte. Per tant, què pot fer aquesta toxina?
-Aquí volia que arribessis. Ets un paio llest.
-Em vols dir que cony passa?!
Començo a perdre els nervis.
-Ara, ara. Per fi una mica d’angoixa. Collons, ha costat, ets molt apàtic. Tenia ganes de veure com el terror s’aferra poc a poc als teus ossos. La toxina és mortal. Però com també t’he comentat, això és un joc de supervivència, i per tant, la gràcia és que algú pugui sobreviure, ni que sigui un dels set. Tot i que fins ara t’aviso que no m’he trobat amb aquest un.
Sembla que si se li pogués estirar més el somriure li explotaria la cara. Com m’encantaria tenir-lo al davant. Sense el revòlver, no em caldria. Amb els punys nus. Li esborraria aquest estúpid somriure de la cara d’una puta vegada.
-Molt bé, tu guanyes! Estic dels putos nervis! Què he de fer per sobreviure? Dedueixo que hi haurà algun lloc on trobar una cura.
-Exacte! Veig que quan et vaig seleccionar pel joc no m’equivocava amb tu! L’única manera d’adquirir aquesta cura és arribar al centre del laberint que teniu al sortir de les habitacions.
-Tant senzill? Aquí hi ha més coses que no quadren.
-No és tant senzill, hauràs d’arribar-hi amb vida, pensa que hi ha més gent que com tu  haurà escollit salvar la pell. Per tant, la pega d’això és que com només hi ha una cura, només pot haver-hi un supervivent.
-M’intentes dir que he de matar a la resta?
-Tu o entre ells. Decideix el que més t’agradi.
-Però...
I abans de que acabi la frase, la televisió s’apaga. Tot i així, aquell somriure fastigós queda enganxat a la pantalla de per vida.

Molt bé, disposo d’un marge abans de que l’última persona desperti i trobi la televisió. Creient que fos veritat el què m’ha dit. He de trobar aquesta pistola i escapar d’alguna manera. Potser moro pel camí, però aquest cabró vindrà amb mi.

No se quanta estona porto palpant cada petit racó d’aquesta merda d’habitació sense trobar-ne els resultats que esperava. Tenir coneixement de les hores em queda lluny, com un trist record dolorós que fa mal cada cop que el recordes. Aquell que no decideix marxar mai. Tinc els ànims per terra. El meu organisme no content amb el molest bram cranial decideix recuperar la cantarella estomacal. Imagino que és una mescla explosiva entre l’amargor de la situació, el coi de toxina que m’està consumint per dins i aquest fred que m’està calant fins l’espinada. No trobo l’amagatall de la pistola, però tinc altres armes que em poden alliberar. Agafo els totxos i començo a picar contra les frontisses de la porta que em reté pres dins d’aquestes quatre parets. Pretenc forçar l’escapada. Si més no i partint de que dec estar vigilat, obligar aquest desgraciat acudir a la cita.

Poso el meu pla en marxa. Em dóna temps a trencar la primera frontissa, però abans de començar amb la següent, la porta s’obre. Grinyola com ho deuen fer els corbs. Quan acaba d’obrir-se, efectivament cauen dos totxos a terra i apareix l’amagatall de la pistola, una Colt. Sempre he sigut fanàtic de les armes clàssiques. Comprovo que estigui carregada. Efectivament, hi ha una bala al carregador. La fico en el meu cinturó, contra la cama esquerra. Amb les mans lliures agafo els dos totxos que han fet aparèixer aquesta meravella militar del segle XX. Ja que només disposo d’una bala, me la guardaré per el que més se la mereixi. Surto de l’habitació. Passes corrents, gent cridant de dolor. Estipulo que deuen haver acabat de matar algú o al menys malferir de gravetat. Imagino que dels set, uns quatre em decidit no suïcidar-nos. Segurament peco d’optimista, la raça humana sol ser més estúpida. Començo a caminar. Cautela.

Porto molta estona, i no topo amb ningú. De fet, molt enrere han quedat els crits i els trets. De sobte, els llums del sostre s’apaguen. Busco una paret i incorporo la meva esquena sobre aquesta, deixo un totxo suaument a terra i armo la mà dreta amb la pistola. Tornen a encendres els llums. Ja no se a que juguen. Sento com s’acosten unes passes que venen corrents. Em preparo, i apareix un home sagnant. Ferit de bala al costat. Cau mort als meus peus mentre balbucejava alguna cosa incomprensible per a les meves oïdes. No se si queda algú més viu o sóc l’últim supervivent. Avanço poc a poc. I sense adonar-me’n arribo al centre del laberint. Quasi ploro de l’alegria, però aquesta felicitat em dura poca estona. No hi ha l’antídot. Crido d’amargor, ja no se si algú em sentirà i descobriré la meva posició. No content amb les darreres sorpreses, apareix l’emmascarat. Cos femení, una sorpresa final. Es desemmascara. Veig a la meva dona. No m’ho puc creure. Alço la pistola i apunto al seu cap.
-Amor, sóc jo. Tot era un joc com a regal d’aniversari. I has guanyat. Sempre m’havies dit que t’hauria agradat sentir-te com un espia. Per això he creat tot aquest teatre.
-No m’ho empasso. I els crits, i el dolor, i la toxina? Tot ha estat massa real.
-Els crits eren actors. I la toxina una droga innòcua que ajudava a que tot fos més real. Ja no hauries de tenir res perillós a l’organisme.
-No pot ser.  I aquesta pistola armada amb una bala, no pot ser falsa també.
-Disparem si vols, no patiré pas cap ferida.
-No, no m’ho puc creure. Hi ha masses dubtes i conflictes sense resoldre.
Obro la boca, introdueixo la Colt apunt de prémer el gatell.
-No passarà res, són bales de salva.
Per a la seva sorpresa, no eren bales de salva. Quan havia comprovat si la pistola estava carregada, vaig recordar que jo tenia sis bales més dins la petita butxaca per a les monedes del pantaló. Feies dies havia estat netejant la meva Webley i havia desat les bales allà mentre ho feia. Les havia introduït al carregador substituint la existent, no em fiava d’aquella bala. Ara ja no m’importava si allò era ficció o era real. Havia arribat al meu límit.

Mai sabré si la seva cara va ser d’espant o pur terror quan va veure com els meus fluids cerebrals sortien disparats fora del meu cap.